En este relato sobre mi preparación para disputar un triatlón de larga distancia, como en todo relato que se precie, tiene que haber un obstáculo, una fuerza que se empeña en oponerse. ¿Si no qué gracia tiene? Pues bien, yo ya tengo el mío. Bueno… los míos. Porque son dos. Dos hermosas hernias discales en la región lumbar.
Tras unos meses trabajando con dos maravillosos profesionales (qué curioso… dos ayudas contra dos problemas…), como son Carlos Gardón (entrenador personal) y Vanessa Martínez (fisio-osteópata y enfermera), hemos conseguido mejorar elasticidad, recuperar la movilidad pélvica y reforzar la faja abdominal. Todo ello ha disminuido considerablemente mis molestias lumbares! Pero no las han hecho desaparecer (todavía…). Precisamente por eso Vanessa me aconsejó hacer una resonancia magnética y, sorpresa! ¡Ahí estaban las culpables! Para los que desconozcáis qué es una hernia discal, básicamente se trata de una degeneración de las almohadillas que hay entre las vértebras, con el resultado de la compresión de los nervios que salen de la columna y el dolor correspondiente.
He de confesar que, aunque no me hiciera gracia admitir que mi edad biológica avanza inexorablemente (que me hago viejo para decirlo claramente…), para mí fue un alivio identificar al «enemigo». Como médico no os podéis imaginar la cantidad de patologías extrañas e incurables que se me pasaron por la cabeza estos meses… ¡Saber que son hernias discales (por el momento pequeñas por suerte) hasta me ha tranquilizado! (aunque algunas pueden convertirse en realmente problemáticas y requerir intervención quirúrgica)
Viéndolo por el lado positivo, ahora estoy condenado a hacer ejercicio físico toda mi vida si quiero controlar la molestia y evitar que la situación empeore. Y la verdad es que no me desagrada en absoluto esta perspectiva, e incluso supone una motivación extra para seguir con este reto.
Sin embargo hay dos preguntas que me rondan la cabeza:
1.- ¿Cómo he llegado a desarrollar estas hernias?
2.- ¿Me impedirán completar un triatlón de larga distancia?
Como no quiero aburriros, la primera pregunta ya la contestaré en algún otro post si veo que aporta algo. Lo único que me parece importante resaltar es que he aprendido una importante lección: la prevención de lesiones es FUNDAMENTAL. Apoyarse en profesionales que te asesoren sobre tu estado físico, tus debilidades y la forma de mejorarlas, tendría que ser un paso obligado para cualquier deportista.
En cuanto a la segunda… ya lo veremos!! De momento me estoy preparando para una media maratón de montaña, me he comprado un neopreno para nadar en el mar aunque me pele de frío, y he comenzado a salir en bicicleta por carretera (por cierto, está siendo una experiencia sorprendente). Todo ello sin dejar de incluir en mi rutina tanto estiramientos como trabajo de refuerzo del core y faja abdominal. Un día tendría que tener más de 24 horas…
Seguimos adelante!
NOTA: En mis enlaces recomendados encontraréis información sobre Carlos y Vanessa si tenéis curiosidad. De nuevo quiero agradecerles sus conocimientos y su apoyo.
Camino al Ironman 
Bones tardes Ferrán, em dic Miquel Àngel Llompart, soc psicòleg i esportista i m’acaba de sorprendre gratament trobar pel facebook un link a aquesta entrada teva al blog. I et diré el perquè, tenc 39 anys i fa 5 anys em diagnosticaren una patología cardíaca lleu ( valvulopatía cardíaca a la válvula mitral i aorta, no sé si ho dic bé….) alguna cosa semblant a un «soplo»??? No sé, la veritat és que l cardiòleg em va acollonir una mica, ja que tot i no ser professional a cap esport, mai he parat quiet, tennis, paddel, btt, natació, i darrerament un poc de trailrunning. I la meva reacció fou començar un blog (questiodactitud.blogspot.com.es) i buscar una altra opinió mèdica, en aquest cas la de Teo Cabanes, reconegut metge de l’esport. Fou ell qui em va recomanar i prescriure , com dius que fas tu) la pràctica esportiva, això sí, ben controlada (ja mai m’he tornat a separar del meu púlsómetre ni deixo de fer-me els controls i proves d’esforç pertinents de forma anual). Les noticies van anar millorant a nivell esportiiu, em trobava millor, el VO2max anava augmentant (ara està en 50’3) any rera any, però els «soplos» també ja que arar per ara el darrer informe diu que tenc les 4 válvules que no acaben de tancar bé. Però jo em trobo millor que mai, i et voldria demanar mem que et sembla o si coneixes casos com el meu, ja que entre el meu grup de companys de sortides, i coneguts em sento un poc «bicho raro» sempre amb les pulsacions a molt per sobre d’ells (FMax 211, F basal 40). Bé, no et vull fer perdre el temps, tan sols que m’ha agradat veure la combinació de cardiòleg i esportista i la manera d’afrontar el tema de la lessió que t’han diagnosticat. Molts d’ànims i a donar branca com deim per Mallorca! Salut!!!
Bona nit Miquel Àngel! Abans de res moltes gràcies pels teus comentaris i pels ànims. M’apunto això de «donar branca» !!! És molt gràfic 😉
Pel que fa a la teva consulta, deixa’m primer que et feliciti per fer les coses ben fetes: segueixes uns controls regulars i estàs en molt bones mans. Ja m’agradaria a mi que tots els que practiquem esport (sobretot a partir de certa edat) féssim el mateix!
Fer esport amb una cardiopatia és més freqüent del que et podries imaginar. No ets pas una excepció! De fet l’activitat física forma part del tractament de les malalties cardiovasculars. Dit això, amb les dades que em dones, jo no m’atreviria a dir que tens una cardiopatia. Has d’entendre, però, que no et puc donar una opinió gaire acurada i precisa, i et recomano que facis cas als teus metges, que de ben segur et coneixen a la perfecció.
Permet-me, però, que et faci dos comentaris:
1.- Els bufs («soplos») cardíacs que tens sembla que corresponen a vàries insuficiències valvulars. Una insuficiència valvular vol dir que les comportes del cor (les vàlvules) no acaben de tancar del tot bé, i una part de la sang que les atravessa cap endavant torna enrera generant una turbulència, que al final genera el soroll anomenat buf. Gairebé tothom té un cert grau de insuficiència valvular (les vàlvules cardíques són de teixit biològic, i no pas estanques com les de una nevera…) sense que això suposi cap problema per la salut. En el teu cas no puc saber per què les tens i tampoc t’avorriré amb una llista de causes possibles dels teus bufs (amb tota segureta t’espantaria innecessàriament). Jo et recomanaria, però, que seguissis un control regular amb ecografia, per vigilar-ne l’evolució.
2.- És sorprenent la gran amplitut de freqüència cardíaca que tens (l’anomenada reserva cardíaca). El tipus d’entrenament que fas ho podria explicar (el Dr Cabanes t’ho explicarà molt millor que jo segur!). La freqüència cardíaca mínima és bastant baixa però no m’espanta (sobretot si et trobes bé i l’electrocardiograma és normal). El que és poc habitual és que una persona de la teva edat assoleixi 211 batecs per minut. Aquesta mesura la saps pel pulsòmetre o per les proves d’esforç que has fet? L’important aquí seria saber si aquesta mesura és real (mesurada pel metge a la prova d’esforç per exemple, o amb un holter cardíac), i si quan arribes a aquestes freqüències tot funciona com ha de funcionar (sense arítmies per exemple). Ja que el teu rendiment és bo, no sospitaria que estiguessis sobreentrenat, però malgrat tot consulta-ho ja que existeix aquesta possibilitat. Poster caldria fer periodes de descans (que no sé si fas). Si tot plegat és normal, i t’hidrates i alimentes bé durant les sortides, al final podria ser que tinguessis una genètica privilegiada i ja està!
I ja no m’extenc més… que quan m’embalo no pararia. Espero haver respost una mica a les teves inquietuts! Cuida’t i força!!
Bona nit!!! Moltissimes gràcies per la teva acurada i ràpida resposta. Prenc nota de tots els teus comentaris per revisar el que per a mi ja és el procediment habitual. Aclarir-te només que em faig dues proves d’esforç cada any, una diguem-ne mèdica amb el cardiòleg Dr Orellana (aquesta sub màxima fins a deers unes 150ppm) i una altre esportiva amb en Cabanes i Dr Marí aquesta sí màxima sobre una bici estàtica i amb el meu pulsómetre Garmin 910XT i amb control de la pressió sanguinea cada minu o cada tres minuts ara no ho recordo. Amb un electrocardiograma basal i un post esforç en els que tot sembla que està bé. Els «soplos» tan sols surten a les ecografies del cardiòleg. Bàsicament els entrenos son «cardio» de resistència i un cop o dos a la setmana una tanda de sèries de 1′ a tope. A les 211ppm hi arribo als 12′ de prova quan ja fa 3′ que aguanto una potència de 300w. Ja et dic que no soc professional tan sol m’agrada la muntanya i l’esport. Moltes gràcies pels teus consells i per haver-me respost. Em quedo més tranquil!!! Bona nit!!
Gràcies a tu Miquel Àngel. Com et deia, veig que ja ho fas tot com ho has de fer. Me n’alegro d’haver pogut ajudar-te una miqueta. Bona nit!
Ah, nomes una cosa mes el cardioleg em fa la prova d’esforç mentres corro en una cinta i enchufat a l’ele trocarfiograma. 😉